Ets com una taca de xocolata.
Com una taca de xocolata. Tan bo, tan irresistible, un vici, un gran plaer. Pero, quan tot s’acaba, una taca apareix..
Com una taca de xocolata. No marxa, deixa rastre. I quan tornes una nova taca apareix..
Com una taca de xocolata. No marxa per molt que freguis. Sempre deixa raste..
s.s
(Es molt curt, pero no tinc ganes d’escriure’l sencer.)
Ola gent avui me toke actu!!
es la primera vegada k actuu un blog
man dit k es kom un flog pos alla va:
ties k stink supercontenta
(ja to contare laia)
i k no se
k los errores t ayudan a superar las dificultades k tenemos!!
de ellos aprendemos y mejoramos( weno stik escrivin en caste….))
y k no os arrepintais de vuestros errores!!
muà
att: errores
tot menys aqella capseta..
L’amistat és com una capseta de vidre. Petita,transparent, on guardes allí dins tots els teus pensaments, idees, carinyo i amor. Un vidre fi on et reflexes. Material del que estan fets els teus somnis. Són porcions del teu cor que intentes que no es rallin mai. Un amic és més que una persona. Allò que no és físic, allò que sempre portes. És allò que reculls pel camí i guardes a la teva capseta de vidre, cuidadosament acomodat a l’interior. Tot allò en el que creus, en el que confíes, en el que sents. Allò que més enllà del món trobes. Allò que t’abraça quan penses que no pots més. Allò que lamentes no veure. Per que l’amic no es veu, no es toca, no s’olora. Simplement , el sent. I encara que el trobis assegut al teu costat, mai el veus com la matèria física que és. A vegades el mires als ulls, a vegades notes la seva presència. Tot i això l’amic, no és la persona que veus. És la persona que sents. És allò pel que ho donaries tot.
Tot menys la teva capseta de vidre..
##L. 
Nostàlgia
Ens despedim com si fos qualsevol dia, t’abraço, i em dius que sempre serem amics.
Llavors m’entra la nostàlgia, la nostàlgia de saber que el que ha passat mai es tornarà a repetir. Abans sentia que eres meu, ara…ara no.
Ara sento que t’he perdut, que no parlarem, que si ens trobem pel carrer no ens saludarem, que no ens trucarem, que serem dos persones normals, i que jo sofriré.
Sé que jo ara sofriré, sofriré recordant tot el que hem passat i el motiu el qual hem acabat així.
Però això ara no importa, ara només m’importes tu… tu i tot el que et rodeja.
I em sento estúpida sabent que jo pateixo per tu i tu ja ni recordes qui sóc, ni el que hem passat. Passa el temps i jo segueixo pensant en tu, molta gent hem pregunta si ha tornat el sentiment per tu… jo els hi dic que no, que no havia marxat encara.
Em pregunten si m’estimaves, no sé que contestar…
Realment aquesta pregunta me l’he fet molts cops i no n’he tret mai cap conclusió.
Acabo responent que si, o que això m’encantaria creure.
Em sento en un racó de l’habitació i em poso a pensar com cada dia o això intento ja que els plors m’ho impedeixen, penso en tot el que hem passat i en el que ara ens queda o no ens queda.
No aguanto més aquesta sensació i decideixo trucar-te, et dic que vull que s’arreglin les coses però tu segueixes com sempre, passant de tot. Així que decideixo penjar-te i oblidar-te, encara que hem costi.
Ara hem sento atrapada, atrapada en un lloc sense sortida…
En un lloc on només em queda la nostàlgia…
novates.
SI SENYOR. SOM NOVES EN TOT AIXO..
novates. superhipermeganovates.
tampoc fan falta presentacions ( ja que ningu llegira aixo)
aleee. toma caxo de trozo de pedazo de pegote:
Encara l’estimo. Com l’enyoro. Encara l’enyoro més quan em crida, amb aquella veu tan dolça. No vull despertat. Vull que es quedi aqui per sempre, al meu costat, mirant-me als ulls, agafant-me la mà, passejant per aquell prat, i repetint-me que m’estima fins a quedar-se en silenci. Aquell maleït silenci que se’l va endur. Me’l va arrancar d’entre els braços amb un vent lleuger i una bassa de sang que va deixar enmig del prat embrutant-se la camisa. Encara em crida i no entenc perque. No se que vol. Em crida i m’empeny. Para! Siusplau, para. No vull que em cridis més. <<Senyoreta, es troba bé?>>. Agafo la navalla de la butxaca i me’n vaig amb ell. Ara ja no em crida ni m’empeny, ara em torna a dir que m’estima. Vivim en el nores, en un món on el passat no importa perque no hi ha ni present ni futur. No hi ha res, només jo i ell. I el maleït silenci s’en va.
s.s
